El cinema que ja no existeix: per què s’ha perdut la major part del cinema mut

El 2013, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va publicar el recompte més seriós que existeix sobre això: dels llargmetratges muts produïts al país entre 1912 i 1929, el 70 % s'ha perdut del tot i només el 14 % sobreviu en el format en què es va estrenar. La resta malviu en còpies estrangeres, reduccions domèstiques de 16 mm o fragments. És una xifra difícil d'assimilar: no parlem de pel·lícules menors, sinó de més de la meitat d'un art sencer.

Com es perd una pel·lícula

Hi ha tres maneres, i cap no és espectacular. La primera és química: fins al 1951 el suport era nitrat de cel·lulosa, que crema amb una facilitat notable —no necessita oxigen exterior per continuar cremant— i que, si no crema, es descompon sol fins a tornar-se pols marró. La segona és l'acetat que va venir després, teòricament segur, que desenvolupa l'anomenada síndrome del vinagre: la còpia fa olor de vinagre, s'encongeix i es desenganxa. La tercera és la més comuna i la menys cinematogràfica: algú va decidir que ocupava lloc.

Perquè aquesta és la part incòmoda. Durant dècades, una pel·lícula que ja havia fet el seu recorregut comercial era ferralla amb plata a dins: es cremaven les còpies per recuperar el nitrat de plata de l'emulsió. Els grans incendis de magatzem —el de Fox a Little Ferry el 1937, que es va endur pràcticament tot el seu cinema mut; el de MGM el 1965, que va destruir l'única còpia coneguda de «London After Midnight»— només van rematar el que ja passava per pura comptabilitat.

I de tant en tant n’apareix una

El 2008, el director d'un museu de cinema de Buenos Aires —el Pablo Ducrós Hicken— va revisar un negatiu de 16 mm que feia dècades que era catalogat sense que ningú l'hagués mirat amb atenció. Era una còpia de «Metròpolis» amb vint-i-cinc minuts que no eren en cap altra versió del món: la pel·lícula que Fritz Lang havia estrenat el 1927 i que el seu distribuïdor americà havia tallat a cops de destral. La restauració es va presentar a Berlín el 2010. Vuitanta-tres anys després, es va poder tornar a veure gairebé sencera.

La història es repeteix més del que sembla, i aquí també. L'única còpia acolorida a mà que es coneix del «Viatge a la Lluna», de Méliès (1902), va arribar a la Filmoteca de Catalunya el 1993 en un estat que semblava irrecuperable: la pel·lícula era un bloc sòlid. Es van trigar anys a separar-la fotograma a fotograma, digitalitzar-la i tornar-li el color. A Canes 2011 es va projectar restaurada.

Què significa això per a l’arxiu

La conclusió pràctica no és nostàlgica: una pel·lícula no es conserva sola. Conservar costa diners cada any —temperatura, humitat, còpies de seguretat, migració de formats— i el que no es conserva activament desapareix, també el digital. Un disc dur oblidat en un calaix dura menys que una llauna de 35 mm ben guardada.

Per això un arxiu que ensenyi cinema antic no és un caprici de col·leccionista. Mentre el circuit comercial només mou el que ven, el que queda del cinema mut viu en filmoteques, en edicions de domini públic i en les còpies que algú es va molestar a no llençar. A l'arxiu hi ha una secció de cinema lliure amb part d'aquell material, visible sencera i sense plataforma. Dades comprovades el 20 d'octubre de 2026.