L'any de Robert Pattinson: quatre estrenes, un dolent d'Homer i el Batman que roda entremig

Fa quinze anys Robert Pattinson era el vampir de «Crepuscle», la saga que entre 2008 i 2012 el va convertir en el rostre més fotografiat del planeta i en l'actor més subestimat de la seva generació, totes dues coses alhora. Va passar la dècada següent fent tot el possible per deixar de ser-ho, i ho va fer triant sempre el director abans que el paper: «Cosmopolis» amb Cronenberg (2012), «Good Time» amb els germans Safdie (2017), «High Life» amb Claire Denis (2018), «El far» amb Robert Eggers (2019), «Tenet» amb Nolan (2020). Allò es llegia, des de fora, com una fugida. El del 2026 ja no admet aquesta lectura: és un actor de caràcter amb cara de protagonista que ha aconseguit que els estudis li paguin per fer exactament el que feia al cinema independent, només que amb dos-cents milions de pressupost al darrere.

D'on ve

L'any no va començar de zero. El 2025 va ser la carrereta: al març, «Mickey 17», de Bong Joon-ho, on feia d'un treballador d'un sol ús que es reimprimeix cada cop que mor —dos Pattinson en pantalla, un de tímid i un altre no—, i al maig, a Canes, «Die My Love», de Lynne Ramsay, amb Jennifer Lawrence, on era el marit que no sap què fer amb una dona que s'està trencant. Cap de les dues no va ser un èxit de taquilla. Totes dues van deixar clar que Pattinson era en el moment de la seva carrera en què un actor pot triar, i que triava les rares.

Abril: «The Drama»

L'any va arrencar el 3 d'abril amb «The Drama», de Kristoffer Borgli, el noruec de «Sick of Myself» i «Dream Scenario», per a A24: una parella a punt de casar-se —Pattinson i Zendaya— a qui una revelació li rebenta la setmana del casament. Va costar 28 milions de dòlars i en va recaptar 132 a tot el món, creuant els cent en dinou dies, que per a una comèdia d'autor sense efectes i amb un gir que no es pot explicar és un resultat poc habitual. La campanya la va vendre com a comèdia romàntica i la pel·lícula es torna una altra cosa a mig camí; hi va haver espectadors que es van sentir enganyats i crítics que van celebrar precisament això. És la primera vegada en molt de temps que Pattinson fa de tipus normal —un home enamorat i espantat—, i l'interessant és que se li dona bé. Des del 31 de juliol és a HBO Max.

Juliol: Antínous

Després va venir la gran. «L'Odissea» de Christopher Nolan, la seva primera pel·lícula després dels Oscar d'«Oppenheimer», es va presentar el 6 de juliol a l'Odeon de Leicester Square i es va estrenar el 17, rodada íntegrament amb càmeres IMAX de 70 mil·límetres —la primera pel·lícula a fer-ho, amb més de dos milions de peus de pel·lícula— i amb un repartiment que sembla una llista de la compra: Matt Damon com a Ulisses, Anne Hathaway com a Penèlope, Tom Holland com a Telèmac, Zendaya com a Atena, Charlize Theron com a Calipso. Va costar 250 milions i va obrir amb 264 el seu primer cap de setmana mundial, la millor arrencada de Nolan des d'«El cavaller fosc: La llegenda reneix». A dia d'avui porta 1.687 milions de dòlars, és la segona pel·lícula més taquillera de l'any i la pel·lícula per a adults més taquillera de la història.

Pattinson és Antínous, el capitost dels pretendents que assetgen Penèlope al palau d'Ítaca mentre Ulisses no torna. Ell mateix ha explicat que el va construir a partir del Lester Diamond de James Woods a «Casino»: un tipus viscós que sap que hi sobra i que no marxa. Va ser, segons diuen, l'únic del repartiment que va demanar llegir el guió abans de signar, cosa que amb Nolan no fa gairebé ningú. Que un pretendent d'Homer sigui un dels personatges més comentats d'una pel·lícula de tres hores amb un ciclop diu força del que Pattinson fa amb un paper secundari: robar-lo als protagonistes sense que sembli que ho intenta.

Setembre: un presentador real

El 25 de setembre arriba «Primetime», de Lance Oppenheim, també amb A24. Oppenheim venia del documental —«Some Kind of Heaven», «Spermworld», la sèrie «Ren Faire»— i aquesta és la seva primera ficció, encara que el seu tema sigui el de sempre: la gent que actua per a una càmera. Pattinson, que a més produeix, interpreta Chris Hansen, el presentador de «To Catch a Predator», el programa de la NBC que entre 2004 i 2007 parava trampes a pederastes davant les càmeres i les emetia en horari de màxima audiència. És un paper incòmode per disseny: un home real, viu, convertit en personatge d'una pel·lícula sobre el que la televisió fa amb la vergonya aliena, i sobre el que li fa a qui l'administra.

Es va presentar en competició a Venècia a principis d'aquest mes, amb una ovació de set minuts i, a data d'avui, un 93 % a Rotten Tomatoes amb una nota mitjana de 8,3 sobre 10 a les primeres catorze crítiques. Les ressenyes parlen d'una actuació magnètica, d'un descens a la bogeria amb la cara d'un presentador d'informatius, i d'una pel·lícula més interessada en la psicologia de l'espectacle que en l'escàndol. I ja es parla d'Oscar, que és el que es diu al setembre de qualsevol pel·lícula de Venècia, però que en el seu cas, per primera vegada, no sona a exageració.

Desembre: Scytale

I el 18 de desembre tanca l'any «Dune: Part tres», de Denis Villeneuve, que adapta «El messies de Dune», la segona novel·la de Frank Herbert, amb guió del mateix Villeneuve i del guionista de còmics Brian K. Vaughan. Pattinson és Scytale, el dansaire de rostre dels Bene Tleilax, capaç de prendre qualsevol forma, i peça central de la conspiració contra l'emperador Paul Atreides. La seva aparició al tràiler va ser el més comentat de l'avanç, per sobre d'un Timothée Chalamet rapat i de la primera línia de Zendaya —Chani preguntant quin nom posaran a una nena, i proposant Leto si és nen—. És el paper que millor resumeix l'any: un actor a qui li agrada desaparèixer dins la màscara i que, tot i així, és recognoscible tan bon punt obre la boca.

I Batman, entremig

Tot això ho ha compaginat amb «The Batman: Part II», que va començar a rodar-se el 12 de juny als estudis Warner de Leavesden, amb exteriors a Londres, Liverpool i Glasgow, i amb Sebastian Stan i Scarlett Johansson com a Harvey i Gilda Dent, Charles Dance com el pare d'ell i el retorn de Jeffrey Wright, Andy Serkis i Colin Farrell. Warner l'ha fixat per al 18 de febrer de 2028, quatre anys després de la primera. És a dir: mentre estrenava quatre pel·lícules, estava rodant la cinquena, i la cinquena és la que li paga les altres quatre.

El que significa

Hi ha un patró, i no és casual. En les grans —Nolan, Villeneuve, Reeves— Pattinson és el dolent o l'emmascarat, el que s'amaga darrere d'alguna cosa. En les petites —Borgli, Oppenheim— és el protagonista amb la cara descoberta. Els actors de caràcter clàssics, els Willem Dafoe, els Gary Oldman, van trigar vint anys a aconseguir que Hollywood els donés totes dues coses alhora. Pattinson ho ha fet en un.

Ell ha dit que l'hauria devastat haver de renunciar a qualsevol de les quatre. S'entén. És difícil recordar un any en què un mateix actor hagi estat en una comèdia d'A24, en el més gran èxit de Nolan, en un retrat d'un presentador de la teleporqueria i en la tercera part de «Dune». L'estrany no és que li hagin ofert els quatre papers; l'estrany és que els quatre li escaiguin. Dades de taquilla, dates i crítiques comprovades el 15 de setembre de 2026.