La finestra: quants dies triga avui una pel·lícula a sortir del cinema

La «finestra» és el temps que una pel·lícula passa només als cinemes abans de poder-se veure en un altre lloc. No és una llei: és un acord entre qui produeix i qui exhibeix, i és la peça que sosté el negoci de les sales. Un cinema inverteix en pantalles, butaques i personal perquè durant unes setmanes és l'únic lloc del món on es pot veure aquella pel·lícula.

Noranta dies, i després res

L'estàndard clàssic era de noranta dies. Va aguantar des de l'arribada del vídeo domèstic fins al 2020, quan els cinemes van tancar per la pandèmia i els estudis es van quedar amb pel·lícules acabades i sense on estrenar-les. Aquell any, Universal i la cadena de cinemes més gran dels Estats Units van pactar baixar la finestra a disset dies per a bona part del catàleg. Quan les sales van reobrir, ningú no va tornar als noranta: avui el normal als grans estudis és una cosa així com un mes i mig, i encara menys si la pel·lícula arrenca fluixa.

El canvi té una lògica freda: la major part de la taquilla es fa els tres primers caps de setmana, de manera que la resta del temps en cartell val menys que l'ingrés que entraria per lloguer digital. Per a l'exhibidor, en canvi, aquelles setmanes finals són les que li permeten programar sessions barates i omplir una tarda de dimarts.

Netflix, que era l’enemic del concepte

La posició històrica de Netflix va ser la contrària: estrena simultània, o una finestra simbòlica per poder optar a premis. «Roma» (2018) hi va ser tres setmanes; «Història d'un matrimoni» (2019), trenta dies, que fins ara era la seva marca.

Per això crida l'atenció el que ha fet amb «La bola negra», la candidata espanyola a l'Oscar: l'estrena a sales dels Estats Units el 16 d'octubre i la manté en exclusiva quaranta-sis dies, fins al 2 de desembre. És la finestra més llarga que ha donat mai. No és una conversió al cinema en pantalla gran: és una campanya. Els acadèmics voten millor el que han vist en una sala, i una pel·lícula que ha estat un mes i mig en cartell sembla —i és— una altra cosa.

A Espanya, el compte surt diferent

Aquí la mateixa pel·lícula va arribar als cinemes el 25 de setembre amb una distribuïdora local, Elastica, i serà a Netflix el 2 de desembre: unes deu setmanes. La diferència no és filosòfica, és contractual. Cada país es negocia a part, i per això una pel·lícula pot fer un mes que és a casa en un lloc i continuar només en pantalla gran en un altre.

El que hi ha en joc no és la nostàlgia per la sala: és si existeix un temps en què una pel·lícula és un esdeveniment compartit en comptes d'un títol més en una llista. Quaranta-sis dies no tornen els noranta, però són la primera vegada en anys que algú estira la corda en l'altre sentit. Dades comprovades el 20 d'octubre de 2026.