«Rocky» fa cinquanta anys: la pel·lícula que un actor sense feina es va negar a vendre

La història s'explica sola i per això s'explica malament. El març de 1975, un actor de trenta-vuit papers petits anomenat Sylvester Stallone va veure lluitar Muhammad Ali contra Chuck Wepner, un desconegut que va aguantar quinze assalts quan ningú no apostava per ell. Stallone se'n va anar a casa i va escriure un guió en tres dies i mig. Fins aquí, la llegenda.

El que de debò va decidir la pel·lícula va venir després. Els estudis volien el guió —es va parlar de fins a 350.000 dòlars, una fortuna per a algú sense un duro— però amb una estrella de debò al paper: van sonar Ryan O'Neal, Burt Reynolds, James Caan. Stallone va dir que no. No venia el guió si no el protagonitzava ell. Va acabar cobrant una fracció d'allò i rodant amb menys d'un milió de dòlars, en vint-i-vuit dies, amb la família ficada al repartiment perquè sortia més barat.

El que es veu a la pantalla sense que es noti

Aquell ofec es nota a la pel·lícula, i li escau. Filadèlfia hi apareix sense maquillar perquè no hi havia diners per maquillar-la. L'escala del museu d'art és l'escala del museu d'art, i la cursa que la puja és una de les primeres seqüències rodades amb Steadicam, l'estabilitzador que Garrett Brown acabava d'inventar: per això la càmera va amb Rocky en lloc de mirar-lo de lluny. Cinquanta anys després, aquell pla continua sent el que tothom imita quan vol filmar algú que s'està superant.

La música és l'altra meitat. «Gonna Fly Now», de Bill Conti, va arribar al número u de les llistes americanes mesos després de l'estrena. És una d'aquelles partitures que han deixat de pertànyer a la seva pel·lícula: sona en gimnasos de mig món, i molta gent que la reconeix no ha vist «Rocky» sencera.

El que va guanyar i el que això significava

A la gala de 1977 es va endur tres Oscar: pel·lícula, direcció per a John G. Avildsen i muntatge. Stallone va estar nominat a actor i a guió original a la mateixa pel·lícula, una cosa que abans només havien aconseguit Chaplin amb «El gran dictador» i Orson Welles amb «Ciutadà Kane». Competia, entre altres, amb «Taxi Driver» i «Network», que és la raó per la qual mig segle després encara hi ha qui discuteix aquell premi.

Aquella discussió diu més de nosaltres que de la pel·lícula. «Rocky» no és una pel·lícula sobre guanyar: el protagonista perd el combat. És una pel·lícula sobre aguantar dret els quinze assalts, que és exactament el que havia fet Wepner i el que estava fent Stallone amb la seva carrera. Que el públic de 1976 —ressaca del Vietnam, Watergate recent, crisi del petroli— abracés això no és cap misteri.

El que va venir després

Van venir set pel·lícules més, un spin-off amb Michael B. Jordan que va ressuscitar la saga quaranta anys després i una estàtua a Filadèlfia que els turistes fotografien més que els quadres del museu. El 2006, la Biblioteca del Congrés la va incloure al National Film Registry, la llista de pel·lícules que els Estats Units conserven per considerar-les culturalment significatives.

Convé recordar, en l'aniversari, el que costa repetir allò avui: una pel·lícula de menys d'un milió de dòlars, escrita i protagonitzada per un desconegut, no arribaria el 2026 a les cinc mil pantalles que necessita per fer dos-cents milions. Arribaria a una plataforma, amb sort. Dades comprovades el 20 d'octubre de 2026.