Emmy 2026: Apple guanya la nit, la comèdia ja no és comèdia i Colbert s'acomiada amb premi

La notícia de la nit és una sèrie de la qual fa un any ningú no parlava. «Widow's Bay» es va estrenar a Apple TV el 29 d'abril, amb crítiques excel·lents i sense soroll, i cinc mesos després s'ha endut catorze Emmy entre les cerimònies tècniques i la gala, la xifra més alta que ha aconseguit mai una comèdia en una sola edició. És també una sèrie de terror: una illa de Nova Anglaterra sobre la qual pesa una maledicció de segles, amb criatures i morts i un foraster —Matthew Rhys— que arriba a un lloc on tothom sap una cosa que ell no. Katie Dippold, guionista de «Caçafantasmes» i «The Heat», l'ha escrit; Hiro Murai, el director d'«Atlanta» i dels vídeos de Childish Gambino, l'ha dirigit. Que l'Acadèmia la premiï com a comèdia diu més de les categories que de la sèrie.

Una comèdia que fa por

Perquè aquesta és la vella trampa dels Emmy, i aquest any ha quedat a la vista: «comèdia» és, cada cop més, qualsevol cosa de mitja hora que no sigui un drama. «Widow's Bay» va guanyar sèrie, direcció (Murai, per l'episodi pilot «Welcome to Widow's Bay!»), guió (Dippold, pel mateix), actor protagonista (Rhys), actor de repartiment (Stephen Root), actriu de repartiment (Kate O'Flynn, que estava nominada per primera vegada) i actriu convidada (Betty Gilpin). Set de les nou categories principals de comèdia. Pel camí es van quedar «The Bear», «Hacks», «Abbott Elementary», «Only Murders in the Building», «Shrinking», «Nobody Wants This» i «Margo's Got Money Troubles», que va arribar amb Elle Fanning, Michelle Pfeiffer i Nick Offerman nominats i va marxar de buit.

L'única bretxa al mur la va obrir Jean Smart, que va guanyar el seu vuitè Emmy —el cinquè per Deborah Vance a «Hacks»— davant de Quinta Brunson, Ayo Edebiri, Fanning i Lisa Kudrow, nominada pel retorn de «The Comeback». I Rob Reiner, que es va endur el d'actor convidat per «The Bear» en una categoria on també hi era Michael J. Fox per «Shrinking».

El drama, sense sorpreses

En drama no va passar res que no estigués previst, i això també explica una història. «The Pitt», el drama hospitalari d'HBO Max que ja havia guanyat l'any passat, arribava amb 25 nominacions —més que ningú— i va repetir com a millor sèrie. Noah Wyle va repetir com a actor protagonista davant de Gary Oldman («Slow Horses»), Mark Ruffalo («Task»), Sterling K. Brown («Paradise») i Rufus Sewell («The Diplomat»). Els altres finalistes a millor drama eren «The Diplomat», «The Gilded Age», «A Knight of the Seven Kingdoms», «Paradise», «Pluribus», «Slow Horses» i «Your Friends & Neighbors»: ni una sola sèrie de les que manaven fa tres anys.

El que sí que va canviar va ser l'actriu. Rhea Seehorn va guanyar per «Pluribus», la sèrie de ciència-ficció que Vince Gilligan va escriure pensant en ella després de «Better Call Saul», i ho va fer davant de Carrie Coon, Keri Russell, Chase Infiniti («The Testaments») i Zendaya, nominada per «Euphoria». És la confirmació d'una carrera que la indústria va trigar massa a mirar: Seehorn va fer sis temporades de Kim Wexler sense un sol Emmy. Gilligan es va endur el de guió per l'episodi «We Is Us»; el de direcció va ser per a Saul Metzstein per «Scars», de «Slow Horses». En repartiment, Allison Janney per «The Diplomat» i Tom Pelphrey per «Task», que va dedicar el premi a la seva promesa, Kaley Cuoco, «molt embarassada» a la platea, en el discurs més celebrat de la nit.

La nit de Matthew Rhys

Rhys va fer una cosa que no havia fet ningú en 78 edicions: guanyar la mateixa nit l'Emmy a l'actor protagonista de comèdia («Widow's Bay») i el de sèrie limitada («The Beast in Me», a Netflix, on interpreta un promotor immobiliari sospitós de la desaparició de la seva dona davant de l'escriptora que encarna Claire Danes). Com que ja tenia el de drama per «The Americans» el 2018, és també la primera persona que ha guanyat com a protagonista en les tres categories. Dos registres oposats, un mateix intèrpret, i un recordatori que el gal·lès porta quinze anys sent un dels actors més fiables de la televisió sense que se li noti mai l'esforç.

Sèrie limitada: un triangle a Saint Louis

La sèrie limitada va ser «DTF St. Louis», el triangle amorós amb assassinat que Steven Conrad va escriure i dirigir per a HBO, amb Jason Bateman com a presentador d'informatius locals, David Harbour com a intèrpret de llengua de signes i Linda Cardellini entre tots dos. Va guanyar sèrie, direcció, guió i els dos premis de repartiment (Harbour i Cardellini), per davant de la segona temporada de «Beef», de «The Beast in Me», d'«All Her Fault» i de «Love Story», la minisèrie sobre John F. Kennedy Jr. i Carolyn Bessette. Sally Field va guanyar com a actriu protagonista per «Remarkably Bright Creatures» —que també va ser la millor pel·lícula per a televisió— davant de Claire Danes, Carey Mulligan, Sarah Snook i Sarah Pidgeon.

Colbert, després de la cancel·lació

I després hi ha «The Late Show with Stephen Colbert», que va guanyar com a millor programa de varietats després que CBS el cancel·lés i que emetés el seu últim episodi al maig. L'Acadèmia va premiar a més la direcció d'aquell episodi final. Un premi a un programa que ja no existeix és, segons com es miri, un homenatge o un retret, i probablement totes dues coses: la sala va aplaudir Colbert com s'aplaudeix qui se'n va, no qui guanya. «The Traitors» va repetir com a concurs i Alan Cumming com a presentador; l'especial en directe va ser l'actuació de Bad Bunny al descans de la Super Bowl, i l'enregistrat, el retorn de «The Muppet Show».

La gala

La va presentar Mariska Hargitay, la primera dona a fer-ho des de Jane Lynch el 2011 i la primera persona que no és còmica des d'Angela Lansbury el 1993. Va obrir amb un número musical sobre «I Love Rock 'n' Roll» i amb una línia que la sala li va riure: que estava orgullosa de ser la primera dona a presentar en quinze anys, i que «imagineu: durant quinze anys, l'Amy i la Tina van dir que no». El millor va arribar al final, quan va parodiar el famós anunci de Nicole Kidman per a les sales AMC i Kidman va protestar des de la platea —«aquest és el meu número!»— perquè Hargitay li respongués que callés, «senyora del cinema, aquesta nit li toca a la tele». El pitjor va ser el rellotge: la gala va acabar abans d'hora i els últims presentadors van haver de fer temps a l'escenari, cosa rara en uns premis famosos pel contrari.

Michael J. Fox va rebre el premi humanitari Bob Hope per tres dècades de treball contra el pàrkinson. Va ser, amb diferència, el moment en què el Peacock Theater es va posar dret amb menys protocol. L'audiència, en canvi, va batre un altre rècord, i no pas bo: 5,9 milions d'espectadors a la NBC, la xifra més baixa de la història de la gala.

El que diu el repartiment de premis

Apple TV va acabar la temporada com la plataforma més premiada, amb 28 Emmy comptant les cerimònies tècniques. Fa sis anys arrencava amb un grapat de sèries; avui s'endú la comèdia, l'actriu i el guió de drama, i el rècord de la nit. HBO conserva el prestigi —drama i sèrie limitada, les dues categories que més pesen— i Netflix, que gasta més que ningú, torna a marxar amb menys del que esperava: les seves apostes fortes («The Beast in Me», «Beef», «Nobody Wants This») es van quedar en nominacions, tret de l'Emmy de Rhys.

Des d'aquí, una observació d'arxiu: cinc dels premis grans d'aquesta edició van ser per a sèries que no existien fa dos anys, i la millor comèdia de la història dels Emmy, si es compta per estatuetes, té una temporada. La televisió que es premia es renova més de pressa del que solia, i la que la gent mira en directe —la gala mateixa— cada cop menys. Per a qui cataloga, el primer és un problema agradable de tenir. El segon, un avís.