Com funciona de debò l'Oscar a la millor pel·lícula internacional

És l'única categoria de l'Oscar on el votant arriba tard. Abans que cap acadèmic vegi res, cada país ha hagut de triar una pel·lícula —una, no dues— a través d'un comitè nacional aprovat per l'Acadèmia. A Espanya ho fa l'Acadèmia de Cinema; en altres llocs, un organisme públic. El que arriba a Hollywood no és el cinema d'un any: és la llista del que cada comitè va decidir enviar.

Les regles, en quatre línies

La pel·lícula ha de ser d'aquell país, haver-se estrenat comercialment allà durant almenys set dies seguits dins del període d'elegibilitat, i tenir més de la meitat del diàleg en un idioma que no sigui l'anglès. Després hi ha dos garbells: una llista curta de quinze al desembre i les cinc nominades al gener.

Aquella última regla, la de l'idioma, és la que deixa fora més pel·lícules i la que envelleix pitjor. Una pel·lícula nigeriana rodada en anglès, que és l'idioma oficial del país, no pot competir aquí. Una pel·lícula espanyola parlada en anglès, tampoc. El criteri no mesura d'on ve el cinema, sinó en quin idioma sona.

Per què la categoria es diu així des del 2019

Fins aleshores es deia «millor pel·lícula de parla no anglesa», que descrivia exactament això: un premi definit pel que no era. El 2019 l'Acadèmia la va rebatejar com a «millor pel·lícula internacional», amb un argument raonable —«estrangera» sona a una cosa aliena— i una incoherència evident: el requisit de l'idioma es va quedar on era.

La política dins de la regla

Una pel·lícula per país vol dir que la categoria passa per un filtre estatal, i això té conseqüències. El cas més citat és «Intervenció divina», d'Elia Suleiman, que el 2002 va guanyar a Canes i va ser rebutjada perquè Palestina no era un país reconegut per l'Acadèmia. El criteri va canviar després: tres anys més tard, «Paradise Now» va competir i va acabar nominada. També hi ha països que no envien res durant anys, comitès que trien la pel·lícula del productor amb més pes i governs que pressionen.

I hi ha un efecte d'arrossegament: la candidatura nacional és cara. Cal una distribuïdora que pagui campanya a Los Angeles, passis, anuncis i entrevistes. Per això les pel·lícules que arriben a la llista curta solen tenir al darrere un gegant —una plataforma, una major— i per això una pel·lícula petitíssima pot guanyar a tots els festivals i no passar del primer garbell.

El que això significa per a Espanya

Espanya ha estat 22 vegades entre les cinc finalistes i n'ha guanyat quatre: «Volver a empezar», «Belle Époque», «Todo sobre mi madre» i «Mar adentro». Des del 2004, res. Enguany envia «La bola negra», de Los Javis, que té el que sol caldre: premi a Canes, premis del públic a Toronto i Sant Sebastià i una plataforma gran al darrere als Estats Units.

Al gener se sabrà si passa. Mentrestant, convé recordar el que no diu aquest premi: no diu quina va ser la millor pel·lícula del món, sinó quina va ser la millor entre les que el seu país va deixar sortir. Dades comprovades el 20 d'octubre de 2026.