«Dune: Part tres» arriba al desembre, i adapta el llibre que desmunta l’heroi

Les trilogies solen acabar amb una coronació. Aquesta no. «El messies de Dune», la novel·la de 1969 que adapta aquesta tercera pel·lícula, arrenca dotze anys després d'on va acabar l'anterior, amb Paul Atreides ja emperador i amb una guerra santa feta en nom seu que s'ha endut milers de milions de vides. Herbert la va escriure, bàsicament, perquè li havia molestat que mig món llegís «Dune» com una epopeia heroica. És la seqüela com a correcció de lectura.

El que cal saber per entendre l’aposta

La primera part (2021) es va endur sis Oscar tècnics i va ressuscitar una adaptació que feia dècades que estava gafada. La segona (2024) va fer més de set-cents milions de dòlars arreu del món i va ser, a més, un èxit de crítica: la mena de pel·lícula enorme que agrada a qui no sol defensar pel·lícules enormes.

Damunt d'aquell èxit, l'estudi estrena ara la part que treu la raó al públic. Al guió hi ha el mateix Villeneuve juntament amb Brian K. Vaughan, guionista de còmic —«Y: L'últim home», «Saga»— que coneix bé el terreny dels finals que incomoden. Repeteixen Timothée Chalamet i Zendaya, i entra Robert Pattinson com a Scytale, el dansaire de rostre dels Bene Tleilax: un canviaformes que és la peça central de la conspiració contra l'emperador.

Per què importa més enllà de la saga

Perquè és una de les poquíssimes pel·lícules del 2026 que compleix les tres condicions que la indústria diu que troba a faltar: pressupost d'estudi, autor recognoscible i sales plenes. En un any en què la major part dels diners grans va anar a seqüeles segures, «Dune» és l'excepció que demostra que encara es pot fer cinema d'autor amb dos-cents milions.

Villeneuve ha dit en diverses ocasions que entén les tres pel·lícules com un bloc tancat i que no té intenció de continuar amb la resta de novel·les, que són moltes i cada cop més estranyes. Si manté la paraula, el 18 de desembre no s'estrena només una pel·lícula: es tanca un projecte de set anys.

El que convé vigilar

Dues coses. La primera, el format: les dues anteriors es van rodar pensant en la pantalla gran i la diferència entre veure-la en IMAX i veure-la en un portàtil és, aquí, gairebé una diferència d'obra. La segona, el to: si la pel·lícula s'atreveix de debò amb el llibre, el públic que va sortir eufòric de la segona part sortirà d'aquesta en silenci. I aquell silenci seria el senyal que l'adaptació ha funcionat.

Dates i dades comprovades el 20 d'octubre de 2026; les dates d'estrena es poden moure.