El muntatge del director: d’arreglar un destrossa a vendre la mateixa pel·lícula dues vegades

L'expressió «muntatge del director» va néixer sent una reparació, no un producte. Durant dècades, el muntatge final —el *final cut*— ha pertangut gairebé sempre a l'estudi, no a qui dirigeix. Si la pel·lícula no agradava als passis de prova, l'estudi reescrivia el final, afegia una veu en off explicativa o tallava vint minuts. El «muntatge del director» era el que quedava quan, anys després, algú aconseguia ensenyar el que havia rodat.

Els quatre casos que expliquen l’assumpte

«Blade Runner» (1982) és l'exemple de manual: es va estrenar amb una veu en off que Harrison Ford detestava i un final feliç muntat amb descarts d'una altra pel·lícula. El 1992 va arribar un «muntatge del director» que Ridley Scott ni tan sols va supervisar del tot, i només el 2007, amb el Final Cut, va poder signar una versió seva. Set variants conegudes per a una pel·lícula que, en la seva estrena, va ser un fracàs.

«Apocalypse Now» (1979) funciona a l'inrevés: Coppola va estrenar la versió que volia, i vint-i-dos anys després va publicar «Redux» amb quaranta-nou minuts més, i el 2019 un «Final Cut» intermedi que ell considera el definitiu. Aquí no hi va haver censura de l'estudi: hi va haver un director que no va acabar mai de decidir-se.

«Brazil» (1985) és el cas límit. Universal va considerar la pel·lícula invendible i va preparar pel seu compte un muntatge de noranta-quatre minuts amb final feliç, conegut com el «Love Conquers All». Terry Gilliam va respondre pagant un anunci a pàgina completa en una revista del gremi preguntant al directiu quan pensava estrenar la seva pel·lícula, i l'associació de crítics de Los Angeles la va premiar com a millor pel·lícula de l'any… abans que estigués estrenada. L'estudi va cedir.

«La Lliga de la Justícia» (2021) tanca el cercle: quatre hores d'una pel·lícula que ja existia en una altra versió, refeta anys després després d'una campanya a les xarxes. No va ser una reparació artística: va ser una decisió de màrqueting d'una plataforma que necessitava un esdeveniment. I va funcionar.

Quan l’etiqueta no significa res

Des dels anys noranta, «muntatge del director» s'ha convertit en un adhesiu per vendre la mateixa pel·lícula un altre cop en DVD, moltes vegades amb tres minuts extra que el director no va demanar. Convé desconfiar: hi ha muntatges del director que el director no ha muntat, «versions esteses» que només afegeixen metratge descartat per bons motius i «finals alternatius» que són material de farciment.

La pregunta útil, quan un es troba amb dues versions, no és quina és més llarga, sinó qui la va signar i per què. A la fitxa de cada pel·lícula d'aquest arxiu s'indica la durada de la versió de referència, que és el punt de partida per saber què estàs veient. Dades comprovades el 20 d'octubre de 2026.