Cinema sahrauí

Comencem per qui filmava abans. Entre 1958 i 1975 el Sàhara va ser oficialment una província espanyola i el NO-DO el va rodar com un decorat: dunes, camells, tropes nòmades al servei d’Espanya i funcionaris inaugurant coses. En centenars de plans, els sahrauís hi apareixen com a paisatge —mai com a gent que parla, decideix o discrepa. Aquest és el punt de partida del dossier: un poble filmat abundantment que gairebé mai no va ser autor de les seves pròpies imatges.

El 16 d’octubre de 1975 la Cort Internacional de Justícia va dictaminar que no existien vincles de sobirania que impedissin l’autodeterminació del territori. Setmanes després van arribar la Marxa Verda i els Acords de Madrid: Espanya, la potència administradora, va repartir el Sàhara entre el Marroc i Mauritània i va marxar sense celebrar el referèndum al qual s’havia compromès. Van venir l’èxode, el bombardeig de la població que fugia i els campaments de Tinduf, al pitjor desert d’Algèria, on ja han nascut tres generacions.

L’alto el foc del 1991 va portar la MINURSO, una missió de l’ONU l’única raó de ser de la qual és organitzar aquest referèndum. Trenta-cinc anys després continua sense celebrar-se, i és l’única missió de pau de l’ONU sense mandat de vigilar els drets humans. El 2020 la guerra es va reprendre a Guerguerat; el 2022 el Govern espanyol va donar suport al pla d’autonomia marroquí, abandonant la seva pròpia posició jurídica. L’expedient continua obert a les Nacions Unides i tancat als telenotícies.

Contra aquest silenci s’hi va construir una infraestructura de cinema improbable: FiSahara des del 2003, una escola de cinema amb dos anys de formació al campament de Bojador des del 2011, i col·lectius com Equipe Media que filmen amb telèfons al territori ocupat, on la premsa estrangera no pot entrar. La conseqüència és la que importa: els sahrauís van deixar de ser l’objecte de les pel·lícules dels altres per ser qui les signa.