Atles del cinema
Els moviments que van canviar el cinema, país a país i dècada a dècada. Tria una època, recorre el mapa i descobreix d’on ve el que veus.
No s’ha pogut carregar el teu mapa. Torna-ho a provar.
Encara no has marcat cap pel·lícula com a vista.
Inicia la sessió per veure de quins països és el cinema que has vist.
Inicia la sessióHas vist alguna cosa de tots els moviments de l’atles.
Et falten aquests moviments:
Alemanya
Rússia
Ucraïna
Estats Units
França
Mèxic
Itàlia
Japó
Índia
Polònia
Regne Unit
Brasil
Espanya
Txèquia
Eslovàquia
Senegal
Mali
Burkina Faso
Cuba
Argentina
Xile
Bolívia
Iran
Hong Kong
Taiwan
Xina
Dinamarca
Corea del Sud
Romania
Grècia
-
1919–1933 · Alemanya
Expressionisme alemany
Decorats torts, ombres pintades i monstres que parlen d’una Alemanya trencada després de la guerra. La seva llum i la seva por van arribar al terror i al cinema negre de Hollywood.
-
1924–1934 · Rússia · Ucraïna
Muntatge soviètic
La idea que el sentit neix del xoc entre dos plans. Els cineastes de la revolució van inventar una gramàtica que encara fa servir qualsevol tràiler.
-
1930–1960 · Estats Units
Hollywood clàssic
Els grans estudis, les estrelles i els gèneres: western, musical, cinema negre, comèdia. Una fàbrica que va convertir la narració invisible en l’idioma del món.
-
1932–1940 · França
Realisme poètic francès
Ports amb boira, amors condemnats i gent corrent atrapada pel destí. El cinema francès d’entreguerres, melancòlic i d’estudi, abans de l’ocupació.
-
1936–1959 · Mèxic
Època d’or del cinema mexicà
Melodrames, rancheres i els cels de Gabriel Figueroa. Durant dues dècades Mèxic va ser la gran indústria del cinema en castellà, amb les seves pròpies estrelles i la seva pròpia mirada.
-
1943–1955 · Itàlia
Neorealisme italià
Càmeres al carrer, actors sense ofici i una Itàlia en ruïnes. Després de la guerra, el cinema va sortir dels estudis per mirar la gent de cara.
-
1950–1965 · Japó
Edat d’or del cinema japonès
El Lleó d’Or de «Rashomon» va obrir a Occident un cinema que ja era immens: samurais, fantasmes i famílies que es desfan en silenci.
-
1955–1985 · Índia
Cinema paral·lel indi
Davant dels musicals de Bombai, un cinema bengalí i regional, realista i d’autor. «Pather Panchali» el va posar al mapa i Satyajit Ray el va portar arreu del món.
-
1955–1963 · Polònia
Escola polonesa
Amb el desglaç, una generació de Łódź es va atrevir a revisar la guerra sense heroisme oficial: clavegueres, dubtes i joves que moren per res.
-
1956–1966 · Regne Unit
Free Cinema britànic
Joves irats, fàbriques, pubs i cases adossades. El cinema britànic va canviar els salons per la classe obrera del nord d’Anglaterra, amb ràbia i sense ornaments.
-
1958–1968 · França
Nouvelle Vague
Crítics de Cahiers du cinéma que van agafar la càmera: rodatge al carrer, salts de muntatge i la idea que el director és l’autor. Res no va tornar a ser igual.
-
1960–1972 · Brasil
Cinema Novo
«Una càmera a la mà i una idea al cap». El Brasil del sertão, la fam i la revolta, filmat amb pocs mitjans i una estètica de la violència.
-
1962–1982 · Alemanya
Nou cinema alemany
«El cinema del papà ha mort», va proclamar el manifest d’Oberhausen. Una generació sense pares cinematogràfics es va enfrontar al passat nazi i al miracle econòmic.
-
1962–1977 · Espanya
Nou cinema espanyol
Sota la censura franquista, el cinema va aprendre a parlar amb metàfores: caceres, ruscs i cases tancades. De l’Escola Oficial de Cinema en va sortir una mirada adulta i d’autor.
-
1962–1969 · Txèquia · Eslovàquia
Nova onada txecoslovaca
Humor absurd, surrealisme i molta ironia contra la burocràcia socialista. Va florir amb la Primavera de Praga i els tancs soviètics la van tallar en sec.
-
1963–1995 · Senegal · Mali · Burkina Faso
Cinema africà postcolonial
Després de les independències, l’Àfrica es va filmar a si mateixa per primera vegada. Sembène, el «pare del cinema africà», i el festival FESPACO d’Ouagadougou li van donar veu i casa.
-
1966–1976 · Cuba · Argentina · Xile · Bolívia
Nou cinema llatinoamericà
Un «tercer cinema», ni de Hollywood ni d’autor europeu: militant, documental i continental. De l’Havana a Santiago, filmar era prendre partit.
-
1967–1980 · Estats Units
Nou Hollywood
Amb els estudis en crisi, una generació de cinèfils va prendre el poder: antiherois, violència, finals amargs i el reflex del Vietnam i el Watergate.
-
1969–2005 · Iran
Nou cinema iranià
Nens, cotxes, camins en ziga-zaga i la frontera difusa entre documental i ficció. Amb la censura al damunt, l’Iran va fer un dels cinemes més lliures del món.
-
1979–2000 · Hong Kong
Nova onada de Hong Kong
Tirotejos a càmera lenta, arts marcials i amors en passadissos de neó. Una ciutat amb pressa per filmar-se abans de tornar a la Xina el 1997.
-
1982–2000 · Taiwan
Nou cinema taiwanès
Plans llargs, memòria familiar i la història silenciada de l’illa. Després de la llei marcial, Taiwan es va explicar a si mateixa amb paciència i sense melodrama.
-
1984–1993 · Xina
Cinquena generació xinesa
La primera promoció de l’Acadèmia de Cinema de Pequín després de la Revolució Cultural. Color, paisatge i pagesos en lloc de propaganda.
-
1995–2005 · Dinamarca
Dogma 95
Un «vot de castedat» de deu regles: càmera en mà, llum natural, gens de música afegida ni de trucs. Un manifest mig en broma que va sacsejar el cinema dels noranta.
-
1995–2010 · Argentina
Nou cinema argentí
Escoles de cinema, pressupostos mínims i la crisi del 2001 de fons. Històries petites i seques que van retratar un país en descomposició.
-
1996–avui · Corea del Sud
Nou cinema coreà
La fi de la censura i unes quotes de pantalla generoses van crear una indústria que barreja gèneres sense vergonya. Va arribar al cim amb l’Oscar de «Paràsits».
-
2001–avui · Romania
Nou cinema romanès
Plans fixos, temps real i burocràcia kafkiana heretada del comunisme. Amb molt pocs diners, Romania va començar a guanyar a Cannes any rere any.
-
2009–avui · Grècia
Nova onada grega
Famílies tancades, diàlegs d’autòmat i rituals absurds en plena crisi del deute. L’«onada estranya» que va portar Lanthimos d’Atenes a Hollywood.
